El lloc on guardo els meus “perquè” (I)

PER QUÈ?

“És que sempre s’ha fet així”. “Les coses sempre han estat així”. Mireu, no sé vosaltres, però jo odio aquestes dues frases. Uf! Per començar: qui ho va dir que les coses fossin d’una manera i ja està, que s’havien de quedar així per sempre? Era un déu o algú molt important? Qui pot ser més important que un mateix, que ens impedeixi canviar? Què ens treu la llibertat de decidir (deixant de banda la necessitat econòmica que tots tenim per tal de sobreviure dins d’aquest sistema)?

La veritat és que no ho sé, però ens passa a tots en algun àmbit o altre, bevem de la inseguretat i ens agafem als camins que altres ja han caminat abans perquè són més segurs. Fins i tot en les petites coses de cada dia. O ara em diràs que a tu no et passa? Doncs a mi sí, et sóc sincera.

He pensat en llençar aquí alguns perquè retòrics a l’aire i potser una papallona els copsa i es produeix algun canvi en alguna banda del món. 🙂

Per què ens abracem tan poc amb les persones que estimem?

Per què les abraçades duren pocs segons?

Per què diem pocs “t’estimo” sense que sigui un dia especial?

Per què critiquem a algú que fa coses diferents a les que fem nosaltres si a nosaltres no ens fa cap mal? (no diguis que no, això de criticar ho fem tots mínimament).

Per què conec poques parelles que mostrin afecte en públic? (ni petons, ni abraçades davant d’amics o familiars, com si s’hagués d’amagar o com si no es pogués fer present cap carícia en públic).

Per què ens costa dir “que guapa que estàs avui” o “que guapo que estàs avui”?

Per què en general es suposa que un professor ha d’impartir disciplina als alumnes marcant que ella o ell és l’autoritat, qui mana, enlloc d’intentar buscar altres camins, com per exemple el de fer cohesió de grup, intentant que tothom es senti important i fent que el professor sigui vist com un acompanyant de viatge?

Per què començo molts llibres alhora i tinc aquesta necessitat imperiosa de saber una mica de tot?

Per què hi ha persones que tot i tenir una parella fantàstica necessiten mantenir el flirteig amb altres humans (per allò de no sentir-se caçats o caçades, suposo) i s’obliden de cuidar la flor que tenien? Una llàstima aquests casos i més quan les històries i les persones són boniques i saps que juntes sumen!

Per què moltes persones venen una imatge a les xarxes socials que es troba molt allunyada de la seva família o de les persones amb les qui conviuen habitualment, centrant-se en mostrar només imatges amb amics i amigues perquè sembla que no és cool mostrar fotografies amb pares o avis amb els quals tenim bona relació? D’on baixa, d’on surt tot aquest teatre que tenim montat entre tots?

Per què quan tinc una conversa amb persones interessants em poso nerviosa perquè vull conèixer més dels temes que m’estan explicant enlloc de gaudir pausadament de les paraules compartides? 🙂

Per què l’amor sincer, de fer equip, motivador i inspirador cada dia escasseja i entrem de cap a la rutina? M’hi nego!

Per què em passo estones a les xarxes socials i llavors quan veig altra gent que està amb el mòbil em sembla ridícul que estiguem tan connectats? Que semblem executius quan en realitat estem parlant per WhatsApp o mirant Instagram o Facebook!