Un petit homenatge

A la vida he conegut força tipus de vinculacions i relacions amb altres persones. És tot tan curiós i hi ha tantes maneres d’actuar! Al final, per a mi les millors en tots els àmbits són les que no amaguen cap tipus d’interès, més enllà de compartir moments plegats, les que són fàcils.

Et truco? em truques? vinc? vens? Vull valorar qui és aquí fent camí i acompanyant-te tan sols perquè tu ets tu i l’altre és ella o ell. Aquells que t’aprecien per com tu ets, amb els teus errors i coses bones, les que saben com ets més enllà de la merda de les xarxes socials i els egos que hi projectem, que ho fem tots.

Les persones que et podrien veure cada dia i no es cansarien de la bona companyia i les que veus menys, però saps que hi són.

Gent que mai et fa sentir petita ni suporta veure’t patir. Bua, i saben com ets tu nua, crua, dèbil, enfadada, feliç, perquè et saben i et coneixen en tots els estats. Saps que sempre hi són, tant quan estàs eufòrica com quan t’han de recollir a trossets… perquè sí, perquè és a qui truques primer en qualsevol dels dos casos.

Et diuen a cada moment el que pensen i no has d’endevinar res, et tracten com a algú important en les seves vides. Fan la seva i tu la teva, però sempre hi ha un punt de trobada que no es perd, perquè les converses són necessàries. Perquè saps que us estimeu. Fins i tot podeu viure lluny, però això no importa.

Persones que es preocupen i que et preocupen. Que fan pinya amb tu i amb els altres propers i properes. Coneixen les teves manies i tu les seves, i rieu per sota el nas. Persones que pel sol fet de saber que existeixen elles i ells, ja et fan feliç i tu a elles. És l’únic que acaba important i és l’únic que m’importa.

Aquestes són les vinculacions en profunditat que he conegut i solen comptar-se amb els dits de les mans, com a molt. Llegint això, sé en qui penso i recordant-me d’aquestes persones, somric. Sense elles, res tindria sentit. Aquest camí no tindria sentit per a mi. Mai. Són el motiu principal que ens fa aixecar-nos als matins. I per això fa tant mal la distància o la pèrdua o la decepció. Gràcies sinceres a les persones que camineu a prop.

De vegades em va bé escriure i ordenar pensaments, qui em coneix sap que és part de mi. Cadascú té la ment que té i jo tinc aquesta i me l’estimo. 😊

Raichel Cat.

Crear

De com un dia qualsevol, sense plans a la vista, pot passar-te que et trobes enmig d’una escena que seria digna d’una pel·lícula. De terror, de comèdia, d’amor, d’acció. Del que fos. Dependria dels directors, dels guionistes… D’un munt de gent. Suposes.

Hi ha els personatges adequats, i mil trames possibles a desenvolupar. Gent nova que apareix. I tu vivint aquells moments, però amb la teva ment somrient sense que es noti perquè està rodant ella mateixa un film, està intentant guardar-se les imatges.

Ets allà, en un lloc peculiar i per això més interessant que els llocs considerats normals.

Llençols, abraçades i el no-perquè de tot plegat

Saps, pensant-ho bé, m’agradaria que la vida fos sempre com quan et poses a dins del llit, sense roba, i els llençols estan nets.

Notes la tela sobre la pell i et sents propera a un animaló dins d’un arbre.

Estàs protegida i desprotegida alhora. A sota d’aquells llençols, sento que el primer d’aquests adjectius guanya al segon. A dins del llit no hi ha res a témer.

Un bonic regal de pares a fills: l’amor pel coneixement, la cultura i l’art

“Children close their eyes to advise but open their ears to example”.

Durant tots els anys que porto treballant amb grups de nens i nenes i de nois i noies m’he adonat que hi ha molts pares preocupats perquè als seus fills no els agrada llegir.

Potser no en tots els casos funcionaria, però crec que hauríem de fer un parell de blocs de preguntes que ens portarien a veure quin és el problema real.

Cuques de llum

Les cuques de llum o lluernes mascles brillen i volen. Les femelles no volen, però també brillen. Per què tenen aquesta característica tan especial? Per què emeten llum? Entre d’altres motius, principalment s’il·luminen per a trobar-se en plena nit i així assegurar-se la reproducció i supervivència dels seus.

Extrems

Algunes vegades els dies són esplèndids, curts i bonics: necessitarien més de 24 hores.

D’altres són llargs, lents i feixucs: aquests s’haurien d’escurçar.

El detector d’egos

Algunes vegades a la Vera li passa pel cap que té un detector d’egos instal·lat a dins. De fet, n’està força convençuda.

És com si parlant amb una altra persona, pogués veure si desprèn veritat o bé si tot plegat és una màscara que s’ha creat per tal de no mostrar-se tal i com és.

No arriba a llegir els pensaments de la gent, no ens espantem. Però sí que sol encertar la seva aposta entre si algú és coherent amb si mateix o bé si la manera que té de parlar, d’expressar-se i de moure’s és tan sols un feix de plomes de tots colors que s’ha enganxat al damunt per a mostrar més seguretat, perquè creu que així és més atractiu o atractiva, per no deixar al descobert la seva part més sensible… Qui ho sap! Els motius poden ser tants, que la llista no s’acabaria mai.

Com t’agradaria envellir?

Hola! Aquest és un escrit molt especial. Al Postgrau de Musicoteràpia de la Universitat de Girona ens han posat com a treball pràctic de l’assignatura Musicoteràpia en persones grans fer una reflexió sobre com ens agradaria envellir. M’agrada el que hi he expressat, així que he decidit compartir-ho amb vosaltres a través del blog i que surtin a la llum els meus pensaments sobre aquest tema que crec que ens afecta a tots: tots tenim o hem tingut avis i tots som humans i, si tot va bé, envellirem.

El lloc on guardo els meus “perquè” (I)

PER QUÈ?

“És que sempre s’ha fet així”.  “Les coses sempre han estat així”.  Mireu, no sé vosaltres, però jo odio aquestes dues frases. Uf! Per començar: qui ho va dir que les coses fossin d’una manera i ja està, que s’havien de quedar així per sempre? Era un déu o algú molt important? Qui pot ser més important que un mateix, que ens impedeixi canviar? Què ens treu la llibertat de decidir (deixant de banda la necessitat econòmica que tots tenim per tal de sobreviure dins d’aquest sistema)?

La veritat és que no ho sé, però ens passa a tots en algun àmbit o altre, bevem de la inseguretat i ens agafem als camins que altres ja han caminat abans perquè són més segurs. Fins i tot en les petites coses de cada dia. O ara em diràs que a tu no et passa? Doncs a mi sí, et sóc sincera.

He pensat en llençar aquí alguns perquè retòrics a l’aire i potser una papallona els copsa i es produeix algun canvi en alguna banda del món.  🙂

Per què ens abracem tan poc amb les persones que estimem?