Saps, pensant-ho bé, m’agradaria que la vida fos sempre com quan et poses a dins del llit, sense roba, i els llençols estan nets.
Notes la tela sobre la pell i et sents propera a un animaló dins d’un arbre.
Estàs protegida i desprotegida alhora. A sota d’aquells llençols, sento que el primer d’aquests adjectius guanya al segon. A dins del llit no hi ha res a témer.
Com si tornessis a ser dins de l’úter? Qui sap.
Embolcallada i tranquil·la.
M’agradaria que la vida fos sempre com quan algú m’abraça ben fort i noto que la sensació és equiparable a la de quan em trobo entre llençols nets.
Protegida per uns braços. Desprotegida perquè en una abraçada pot ser que em quedi despullada per dins i això no ens ho podem permetre gaire sovint els occidentals.
No ens ho permetem. No ens ho permetem. No ens ho permetem. No ens ho permetem.
Saps, m’agradaria que la vida fos… bla, bla, bla…
Però la vida simplement és. I nosaltres també, simplement som. Ara i aquí. I segurament que no hi ha un perquè.
Que hi podem creure?
Sí. Podem creure en un perquè de tot plegat. Però mai ningú ens farà un copet a l’esquena i ens confirmarà que el nostre perquè és cert.
Impossible.
La vida simplement és. I nosaltres simplement existim.
Però m’agradaria que la vida fos… totes les bones sensacions que algun dia han existit dins meu. Que han durat el que havien de durar.
I que s’han quedat el temps que s’havien de quedar.
Simplement.
Raichel Cat.
Raichel Cat 