El bon dia impossible i els estats de la matèria

Aquell senyor era tan rígid, les estructures de la seva matèria estaven tan apretades, que ningú volia mirar la seva cara gaire estona: no tenia expressió. Les seves idees també eren iguals que el seu cos, fixes i sense moviment possible. Aquest home vivia al 4t 1ª del bloc de pisos més antic de la ciutat.

Al 4t 2ª hi havia arribat una senyora també gran, però era diferent que el seu veí jubilat. Ella tenia moviment, el seu cos no podia parar de dansar i quan el senyor, quiet des del seu balcó  -lloc d’on no es solia moure- la saludava cada matí amb un “bon dia” sec que pretenia ser afectuós sense saber-ne, ella ja no l’escoltava. Perquè s’havia escolat carrer avall, ballant i cantant. La senyora se n’anava a trobar-se amb altres persones que tampoc podien parar de ballar, de cantar, de moure’s. 

El jardí de les delícies: ELLA

Diuen que existeix un jardí amagat, un jardí on hi passen moltes coses. Vindria a ser com una festa contínua, un no parar de plaer i de bones sensacions per a tots aquells que hi viuen o que el visiten. No hi existeix el dolor, ni el mal humor, ni les malalties ni cap dels problemes que afrontem cada dia milions de mortals.

“Ho diuen” i, com que no es sap del cert si és un mite o una realitat, ELLA va decidir que emprendria un viatge per a trobar aquest jardí i per decidir si hi entraria o si preferiria no provar-lo mai – no fos cas que li agradés massa i s’hi volgués quedar per sempre -.

El detector d’egos

Algunes vegades a la Vera li passa pel cap que té un detector d’egos instal·lat a dins. De fet, n’està força convençuda.

És com si parlant amb una altra persona, pogués veure si desprèn veritat o bé si tot plegat és una màscara que s’ha creat per tal de no mostrar-se tal i com és.

No arriba a llegir els pensaments de la gent, no ens espantem. Però sí que sol encertar la seva aposta entre si algú és coherent amb si mateix o bé si la manera que té de parlar, d’expressar-se i de moure’s és tan sols un feix de plomes de tots colors que s’ha enganxat al damunt per a mostrar més seguretat, perquè creu que així és més atractiu o atractiva, per no deixar al descobert la seva part més sensible… Qui ho sap! Els motius poden ser tants, que la llista no s’acabaria mai.

La Clara, les roses i la iguana que no era un drac

Hi havia una vegada una iguana que va decidir escapar-se de casa. N’estava tipa de passar-se dia rera dia dins d’un terrari! No sabia què hi havia més enllà d’aquella habitació però, com que era curiosa de mena, va lliscar entreobrint la porta i va anar a parar a un jardí.

– Ostres, resulta que el món és més gran del que em pensava!