El jardí de les delícies: ELLA

Diuen que existeix un jardí amagat, un jardí on hi passen moltes coses. Vindria a ser com una festa contínua, un no parar de plaer i de bones sensacions per a tots aquells que hi viuen o que el visiten. No hi existeix el dolor, ni el mal humor, ni les malalties ni cap dels problemes que afrontem cada dia milions de mortals.

“Ho diuen” i, com que no es sap del cert si és un mite o una realitat, ELLA va decidir que emprendria un viatge per a trobar aquest jardí i per decidir si hi entraria o si preferiria no provar-lo mai – no fos cas que li agradés massa i s’hi volgués quedar per sempre -.

El detector d’egos

Algunes vegades a la Vera li passa pel cap que té un detector d’egos instal·lat a dins. De fet, n’està força convençuda.

És com si parlant amb una altra persona, pogués veure si desprèn veritat o bé si tot plegat és una màscara que s’ha creat per tal de no mostrar-se tal i com és.

No arriba a llegir els pensaments de la gent, no ens espantem. Però sí que sol encertar la seva aposta entre si algú és coherent amb si mateix o bé si la manera que té de parlar, d’expressar-se i de moure’s és tan sols un feix de plomes de tots colors que s’ha enganxat al damunt per a mostrar més seguretat, perquè creu que així és més atractiu o atractiva, per no deixar al descobert la seva part més sensible… Qui ho sap! Els motius poden ser tants, que la llista no s’acabaria mai.

Uns dies sense internet? (PART I)

-Va, farem un experiment. Viurem sense Internet durant dues setmanes. – va proposar la Mia mentre feia un xarrup al suc de fruites que li acabava de dur el cambrer.

-Això inclourà no fer servir cap ordinador, tablet ni telèfon mòbil? D’acord, provem-ho. Va, què coi, per què no, nois? – va saltar la Cèlia, picant de mans i intentant desxifrar quina era la seva beguda, d’entre la resta de gots que hi havia en aquella taula tan minúscula.