Diuen que existeix un jardí amagat, un jardí on hi passen moltes coses. Vindria a ser com una festa contínua, un no parar de plaer i de bones sensacions per a tots aquells que hi viuen o que el visiten. No hi existeix el dolor, ni el mal humor, ni les malalties ni cap dels problemes que afrontem cada dia milions de mortals.
“Ho diuen” i, com que no es sap del cert si és un mite o una realitat, ELLA va decidir que emprendria un viatge per a trobar aquest jardí i per decidir si hi entraria o si preferiria no provar-lo mai – no fos cas que li agradés massa i s’hi volgués quedar per sempre -.
Com que no sabia si el viatge seria llarg, curt o bé deixaria de ser un viatge per ser una estada en un punt fix un cop trobés el jardí, va agafar la motxilla més grossa que tenia i la va començar a omplir de tot allò que creia que necessitaria: tenia tendència a dur la casa a sobre sempre que marxava fora. Però… es va quedar pensant. Aquest cop faria les coses de manera diferent! Res, que no agafaria la motxilla més grossa, sinó la més petita que tenia. I es va fixar un objectiu: posar-hi tan sols tres coses, tres objectes imprescindibles.
Va decidir que s’emportaria una tenda de campanya, un sac de dormir i una llanterna. Per menjar i beure s’hauria d’espavilar.
Com que no tenia ni idea d’on podia ser aquell jardí deliciós, va endinsar-se al bosc per mirar si era allà. Hi havia altres persones que, com ELLA, deambulaven per entre els arbres tot buscant el lloc del plaer 24 hores. Però això no l’amoïnava, sinó més aviat al contrari, ja que d’aquesta manera podria preguntar a qui veiés més espavilat i potser així arribaria abans al jardí.
No li agradava fer tombs sense sentit i és per això que quan portava només unes hores caminant es va fixar en una dona amb pinta d’exploradora i que devia rondar la cinquantena, cabell blanc i curt i d’estatura reforçada i alta.
– Que em podria dir si us plau on és el jardí de les delícies? – va dir ELLA.
– Ui, noieta, si ho sabés ja hi hauria entrat. Però tinc la meva teoria. Si vols que te l’expliqui però, m’hauràs d’aconseguir un sac de dormir. Porto deu nits dormint al ras i comença a fer fred.
Amb certa recança però pensant en el jardí, va treure el sac de dins de la motxilla i el va donar a la dona.
– Ara, la pista – va reclamar ELLA.
– D’acord. El jardí és en aquest bosc, seguríssim. Em vaig creuar amb una parella i em van dir que hi havien estat feia dues nits. Anaven a peu i el bosc és molt extens, així que ha de ser ben a prop.
La noia va saludar la senyora i va seguir buscant. Potser aquella pista que de bones a primeres li havia semblat una merda, seria més rellevant del que es pensava. Va trobar un rierol on va beure aigua sense parar i un cirerer on va poder aconseguir alguns fruits, tot i que molts eren mig verds i no va fiar-se de seguir endrapant per si li causaven alguna indisposició. Queia gairebé la nit i no havia parlat amb ningú més. Va preparar la tenda i es va posar a dormir, però li costà força estona aclucar els ulls. On seria el jardí?
L’endemà va decidir caminar una distància més llarga, uns 20-25 quilòmetres. Així veuria més clarament si anava en una direcció correcta o totalment oposada al jardí. Quan ja no podia seguir caminant de tan cansada com estava, va asseure’s en un banc que hi havia entre dos pins. De sobte, algú li va tocar l’espatlla, des del darrere.
– Bones! Què hi fas aquí? Aquest banc és meu – va dir la veu.
– Ostres, disculpi. – quan ELLA es va girar va veure un home gran, d’uns setanta anys, vestit de pagès i amb un barret de palla.
– Amb això del rumor del jardí de les delícies tothom s’ha tornat boig. Des que sóc petit que sé on és aquest lloc, jo. El meu pare m’hi va portar una vegada, però només hi vaig voler estar una setmana. El meu jardí de les delícies no és aquell indret, sinó l’hortet que tinc aquí, dins del bosc mateix. Aquí sí que hi sóc realment feliç.
– Miri, em sap molt greu, no sabia que això era seu, ja me’n vaig. Però… Ha dit que sap on és el jardí. Com podria fer-ho perquè vostè em donés aquestes coordenades?
– Sí, més o menys encara em sembla que recordaria on cau. Doncs… guaita, fem una cosa. Tu ets una excursionista, segur que deus dur una tenda de campanya. A vegades el meu nét de cinc anys ve amb mi a l’hort, però com que hi fa tant de sol no té gens d’ombra i de seguida es cansa i l’he de dur a casa. Si tingués la tela d’una tenda, la tallaria i en faria una mena de carpa. Així que podríem fer aquest tracte.
– D’acord. – ELLA escoltava, però no tenia ganes de parlar. Li va donar la tenda al senyor i, sense voler, la llanterna li va relliscar i va caure a terra, trencant-se en diferents parts.
– Què hi farem! Digui’m on és el jardí i el deixo tranquil.
L’home es va asseure al banc amb ella:
– A veure, si vas en aquella direcció, d’aquí a uns 20 quilòmetres aproximadament, trobaràs una font. Just al darrere de la font hi ha el rètol que indica on és l’entrada al jardí de les delícies. Així de senzill, ho veus?
ELLA li va donar les gràcies i se n’anà en la direcció que l’home li havia indicat. Quina gràcia, no? Ara era una excursionista amb una maleta buida i buscant el jardí del plaer. La veritat és que començava a estar cansada de tot aquest rotllo. No entenia com tanta gent s’havia empassat que un lloc així existia. Ni tampoc sabia què hi feia ella buscant-lo. Bé, sí que ho sabia. Si la coneguéssiu ho entendríeu.
El dolor sempre et pot dur a dos camins: a caure en un espiral terrible de més dolor, cap a un pou interminable, o bé a buscar esperança, a no rendir-se. Com que ella sabia molt bé què era el dolor d’ànima, ja que l’havia experimentat algunes temporades, volia saber com era una vida on el patiment no és possible. Sí, definitivament s’havia embarcat en aquesta aventura per fugir del dolor.
Tenia molta set, així que quan va arribar a la font que l’home li havia indicat ni tan sols es va parar a buscar el cartell que orientava el visitant cap a l’entrada al jardí. Quan va haver begut dos o tres litres d’aigua pel cap baix, va veure una pomera i en va bastar tres pomes. Es va asseure aleshores a sota de l’arbre a menjar-se les fruites.
De sobte i d’un camí diferent al que ella havia recorregut, va aparèixer un noi. Es van saludar tímidament amb un hola a mitja veu i ELL va fer el mateix que havia fet la noia: va agafar algunes pomes i es va asseure sota l’arbre, recolzant-se al tronc, igual que ELLA.
Només l’havia vist uns segons, però li havia semblat un home interessant, així que es va girar cap a ELL i van començar a parlar.
– Així… tu també busques el jardí?
– Sí – va dir ELL. – Tot i que no estic segur de voler entrar-hi, quan el descobreixi i me’n diguin les normes, ho decidiré.
– Igual que jo – va dir la noia.
Llavors, entre poma i poma i mossegada i mossegada, van parlar de tot i de res, arribant a explicar-se els fets més importants de les seves vides. Apareixia en escena aquella sensació de conèixer-se des de sempre.
Començava a fosquejar i el noi va fer-li una proposta:
– I si busquem el jardí plegats? Serem un equip.
ELLA va creure que era una bona idea. De fet era la primera persona que no li demanava res a canvi de trobar el lloc misteriós, simplement s’ajudarien mútuament.
Van voltejar la font i, just al darrere, com li havia dit el pagès, hi havia un cartell que indicava l’entrada a…
Al costat del cartell hi havia una petita roca amb un llibre molt bonic. “Llibre de reclamacions”, posava. ELLA i ELL es van mirar fixament i somrient. Cadascú va agafar un dels bolígrafs que hi havia sota del llibre i van escriure en pàgines oposades. Amb les mans, ELLA cobria el seu text. Havia escrit:
“No tinc cap reclamació, però enlloc de tornar per on he vingut crec que m’agradaria agafar un camí diferent, un de nou. Potser amb aquesta persona que acabo de conèixer? Qui sap. (Per cert: no em prendré cap pastilla).”
Comptarien fins a tres i els dos treurien les mans de sobre dels seus textos.
Un, dos i… tres.
NOTA: Aquest relat el vaig escriure fa uns dies per a una amiga que se n’ha anat de viatge. Com que ara ja és a les seves mans, he pensat que estaria bé compartir-lo també amb vosaltres.
Fins aviat!
Raichel Cat.
Raichel Cat 