Crear

De com un dia qualsevol, sense plans a la vista, pot passar-te que et trobes enmig d’una escena que seria digna d’una pel·lícula. De terror, de comèdia, d’amor, d’acció. Del que fos. Dependria dels directors, dels guionistes… D’un munt de gent. Suposes.

Hi ha els personatges adequats, i mil trames possibles a desenvolupar. Gent nova que apareix. I tu vivint aquells moments, però amb la teva ment somrient sense que es noti perquè està rodant ella mateixa un film, està intentant guardar-se les imatges.

Ets allà, en un lloc peculiar i per això més interessant que els llocs considerats normals.

Mi lectura de “Otra educación ya es posible” de Almudena García

– ¡Niños, hoy aprenderemos a programar!

Es importante para prosperar en el futuro.

– Profe, después de eso, ¿podríamos aprender cómo sobrevivir en una civilización amenazada por el colapso del ecosistema, el aumento del nivel del mar y la consiguiente agitación geopolítica, los conflictos armados, la creciente polarización de las orientaciones ideológicas y el apetito insaciable de la humanidad por los recursos?

NITROZAC & SNAGGY

Así es como empieza uno de los apartados del capítulo 8: “¿Que todo cambie para que todo siga igual?” dentro del libro Otra educación ya es posible de la autora Almudena García. Y sobre él voy a escribiros hoy.

El lloc on guardo els meus “perquè” (I)

PER QUÈ?

“És que sempre s’ha fet així”.  “Les coses sempre han estat així”.  Mireu, no sé vosaltres, però jo odio aquestes dues frases. Uf! Per començar: qui ho va dir que les coses fossin d’una manera i ja està, que s’havien de quedar així per sempre? Era un déu o algú molt important? Qui pot ser més important que un mateix, que ens impedeixi canviar? Què ens treu la llibertat de decidir (deixant de banda la necessitat econòmica que tots tenim per tal de sobreviure dins d’aquest sistema)?

La veritat és que no ho sé, però ens passa a tots en algun àmbit o altre, bevem de la inseguretat i ens agafem als camins que altres ja han caminat abans perquè són més segurs. Fins i tot en les petites coses de cada dia. O ara em diràs que a tu no et passa? Doncs a mi sí, et sóc sincera.

He pensat en llençar aquí alguns perquè retòrics a l’aire i potser una papallona els copsa i es produeix algun canvi en alguna banda del món.  🙂

Per què ens abracem tan poc amb les persones que estimem?

Uns dies sense internet? (PART I)

-Va, farem un experiment. Viurem sense Internet durant dues setmanes. – va proposar la Mia mentre feia un xarrup al suc de fruites que li acabava de dur el cambrer.

-Això inclourà no fer servir cap ordinador, tablet ni telèfon mòbil? D’acord, provem-ho. Va, què coi, per què no, nois? – va saltar la Cèlia, picant de mans i intentant desxifrar quina era la seva beguda, d’entre la resta de gots que hi havia en aquella taula tan minúscula.

El do de la sensibilitat

Per què la nostra societat no veu la sensibilitat com a una cosa positiva? Per què s’associa a debilitat quan, en realitat, és el factor que ha permès a gran autors i autores, actrius i actors, artistes, científics, fotògrafs, ballarins, inventors, músics i un llarg etcètera de persones fer grans obres i/o grans descobriments al llarg de la Història?

Ostres, quina ràbia que em fa! Vivim immersos en una voràgine capitalista que no ens vol deixar espai per a ser sensibles, per a fixar-nos en la bellesa del que ens envolta, per a ser curiosos, per a captar els petits detalls… Però nosaltres hi podem posar el nostre granet de sorra i canviar les coses!

Sempre m’ha interessat molt el tema de la sensibilitat humana. Així doncs, en aquesta entrada no parlaré de música, tot i que crec que indirectament totes les persones que sentim estima i interès per l’art en general -i dins del qual s’hi inclou també la música- ens podem sentir identificades amb aquest tema en major o menor mesura. Avui vull escriure sobre les PAS.

Què són les PAS? En realitat PAS és l’abreviació del concepte Persones Altament Sensibles. 

Pel·lícules que s’han de compartir! (2016)

IL·LUSTRACIÓ: WILD, by Raichel Cat.

Coneixeu l’organització TED o les seves TED Talks? Té per lema o frase principal: Ideas worth spreading [Idees que valen la pena de ser compartides]. M’encanta aquest concepte! Estic segura que si tots compartíssim les coses bones i no ens les quedéssim per a nosaltres, la humanitat hi sortiria guanyant.

Per què ens hem de guardar el coneixement o les coses que hem vist o viscut enlloc de regalar-les als altres? No i no! Com que m’agrada la idea de que compartir ens fa més rics i lliures, començo per compartir algunes pel·lícules que he vist durant el que portem d’any 2016 i que m’han semblat molt interessants. Si a vosaltres us poden fer reflexionar i créixer, ja només depèn de si les mireu.

Llibertat

El que escric és com llençar al mar una ampolla de vidre amb un missatge: no saps si tothom qui ho ha de rebre, ho rebrà… i escrius el missatge més per a tu, que per als destinataris.

Ahir vaig arribar a una conclusió gràcies a la qual m’he reconciliat amb el meu passat i estic molt contenta de poder-la compartir: vull donar les gràcies a totes les persones, a tots els projectes i a totes les coses que algun dia es van allunyar de mi, perquè em van donar una lliçó de llibertat. Sí, ara ho veig.

I de sobte, un dia…

No us passa a vosaltres? A mi, sí.

Resulta que quan faig alguna cosa que implica superar una por o aconseguir un repte que m’havia proposat i que mai abans havia fet, és quan més viva i feliç em sento. I si aquests moments són compartits amb altres persones, l’alegria es multiplica!

Alguns exemples de coses que, per a mi, han suposat i suposen reptes:

• Pujar una muntanya.
• Córrer més quilòmetres dels que normalment aconsegueixo fer.
• Parlar en anglès davant d’un jurat, fent un discurs que recorda als de TED Talks.
• Fer submarinisme.
• Viatjar.
• Parlar en públic davant d’un nombre considerable de persones.
• Cantar i tocar la guitarra alhora i amb públic al davant.
• Aconseguir fer alguna asana de ioga molt complicada.
• Conèixer gent nova.
• Anar sola a llocs on normalment es va acompanyat.