El detector d’egos

Algunes vegades a la Vera li passa pel cap que té un detector d’egos instal·lat a dins. De fet, n’està força convençuda.

És com si parlant amb una altra persona, pogués veure si desprèn veritat o bé si tot plegat és una màscara que s’ha creat per tal de no mostrar-se tal i com és.

No arriba a llegir els pensaments de la gent, no ens espantem. Però sí que sol encertar la seva aposta entre si algú és coherent amb si mateix o bé si la manera que té de parlar, d’expressar-se i de moure’s és tan sols un feix de plomes de tots colors que s’ha enganxat al damunt per a mostrar més seguretat, perquè creu que així és més atractiu o atractiva, per no deixar al descobert la seva part més sensible… Qui ho sap! Els motius poden ser tants, que la llista no s’acabaria mai.

Com t’agradaria envellir?

Hola! Aquest és un escrit molt especial. Al Postgrau de Musicoteràpia de la Universitat de Girona ens han posat com a treball pràctic de l’assignatura Musicoteràpia en persones grans fer una reflexió sobre com ens agradaria envellir. M’agrada el que hi he expressat, així que he decidit compartir-ho amb vosaltres a través del blog i que surtin a la llum els meus pensaments sobre aquest tema que crec que ens afecta a tots: tots tenim o hem tingut avis i tots som humans i, si tot va bé, envellirem.

El lloc on guardo els meus “perquè” (I)

PER QUÈ?

“És que sempre s’ha fet així”.  “Les coses sempre han estat així”.  Mireu, no sé vosaltres, però jo odio aquestes dues frases. Uf! Per començar: qui ho va dir que les coses fossin d’una manera i ja està, que s’havien de quedar així per sempre? Era un déu o algú molt important? Qui pot ser més important que un mateix, que ens impedeixi canviar? Què ens treu la llibertat de decidir (deixant de banda la necessitat econòmica que tots tenim per tal de sobreviure dins d’aquest sistema)?

La veritat és que no ho sé, però ens passa a tots en algun àmbit o altre, bevem de la inseguretat i ens agafem als camins que altres ja han caminat abans perquè són més segurs. Fins i tot en les petites coses de cada dia. O ara em diràs que a tu no et passa? Doncs a mi sí, et sóc sincera.

He pensat en llençar aquí alguns perquè retòrics a l’aire i potser una papallona els copsa i es produeix algun canvi en alguna banda del món.  🙂

Per què ens abracem tan poc amb les persones que estimem?

Uns dies sense internet? (PART I)

-Va, farem un experiment. Viurem sense Internet durant dues setmanes. – va proposar la Mia mentre feia un xarrup al suc de fruites que li acabava de dur el cambrer.

-Això inclourà no fer servir cap ordinador, tablet ni telèfon mòbil? D’acord, provem-ho. Va, què coi, per què no, nois? – va saltar la Cèlia, picant de mans i intentant desxifrar quina era la seva beguda, d’entre la resta de gots que hi havia en aquella taula tan minúscula.

La Clara, les roses i la iguana que no era un drac

Hi havia una vegada una iguana que va decidir escapar-se de casa. N’estava tipa de passar-se dia rera dia dins d’un terrari! No sabia què hi havia més enllà d’aquella habitació però, com que era curiosa de mena, va lliscar entreobrint la porta i va anar a parar a un jardí.

– Ostres, resulta que el món és més gran del que em pensava!

Petit Univers: l’origen

Si ara mateix hagués de publicar un disc, tindria aquest nom. Petit Univers.

I si el publico d’aquí a uns anys, possiblement també.

Dues paraules amb les quals es parla alt i baixet alhora.  És com dir que qualsevol cosa pot tenir poca importància o pot ser grandiosa.

Igual com un àpat, que pot contenir-ho tot i res a la vegada. Depenent del plaer que ens provoqui menjar-lo, de amb qui compartim taula, del que es parli durant aquells moments, de la música que acompanyi la vetllada…

Energia que s’enganxa (o Oda als ocells)

Que per cada moment feliç,

Siguis capaç d’esperar-ne molts més.

Només perquè sí, perquè ets “energia que s’enganxa”,

com diu la lletra de la cançó i com diu la teva amiga Carrie.

 

Que no t’agafis als instants, que els humans tenim aquest mal costum.

Que no t’arrapis a les experiències viscudes,

simplement les visquis i les toquis i les bateguis i

les sentis i les gaudeixis i les acaronis i tot el que tu vulguis… I les deixis volar.

El do de la sensibilitat

Per què la nostra societat no veu la sensibilitat com a una cosa positiva? Per què s’associa a debilitat quan, en realitat, és el factor que ha permès a gran autors i autores, actrius i actors, artistes, científics, fotògrafs, ballarins, inventors, músics i un llarg etcètera de persones fer grans obres i/o grans descobriments al llarg de la Història?

Ostres, quina ràbia que em fa! Vivim immersos en una voràgine capitalista que no ens vol deixar espai per a ser sensibles, per a fixar-nos en la bellesa del que ens envolta, per a ser curiosos, per a captar els petits detalls… Però nosaltres hi podem posar el nostre granet de sorra i canviar les coses!

Sempre m’ha interessat molt el tema de la sensibilitat humana. Així doncs, en aquesta entrada no parlaré de música, tot i que crec que indirectament totes les persones que sentim estima i interès per l’art en general -i dins del qual s’hi inclou també la música- ens podem sentir identificades amb aquest tema en major o menor mesura. Avui vull escriure sobre les PAS.

Què són les PAS? En realitat PAS és l’abreviació del concepte Persones Altament Sensibles. 

9 razones por las que ver la serie Nashville (sobre todo si eres músico)

Siempre había sido muy difícil para mí comprender a los aficionados a las series. ¿Cómo pueden gustarles tanto? – me preguntaba. Algunas de mis mejores amistades en la universidad se pasaban gran parte del día hablando de capítulos y de temporadas de distintas producciones a las que seguían, aunque esas conversaciones no me interesaban mucho, la verdad.

Pero por fin puedo decir que entiendo a los aficionados a este tipo de producciones televisivas. Ha llegado a mí una serie que me tiene enganchada: ¡NASHVILLE! Si eres músico, música, te gusta la música, escuchas música… ¡mi consejo es que debes verla! Tal vez así podamos compartir opiniones.