Aquell senyor era tan rígid, les estructures de la seva matèria estaven tan apretades, que ningú volia mirar la seva cara gaire estona: no tenia expressió. Les seves idees també eren iguals que el seu cos, fixes i sense moviment possible. Aquest home vivia al 4t 1ª del bloc de pisos més antic de la ciutat.
Al 4t 2ª hi havia arribat una senyora també gran, però era diferent que el seu veí jubilat. Ella tenia moviment, el seu cos no podia parar de dansar i quan el senyor, quiet des del seu balcó -lloc d’on no es solia moure- la saludava cada matí amb un “bon dia” sec que pretenia ser afectuós sense saber-ne, ella ja no l’escoltava. Perquè s’havia escolat carrer avall, ballant i cantant. La senyora se n’anava a trobar-se amb altres persones que tampoc podien parar de ballar, de cantar, de moure’s. Continua llegint
Raichel Cat 