El detector d’egos

Algunes vegades a la Vera li passa pel cap que té un detector d’egos instal·lat a dins. De fet, n’està força convençuda.

És com si parlant amb una altra persona, pogués veure si desprèn veritat o bé si tot plegat és una màscara que s’ha creat per tal de no mostrar-se tal i com és.

No arriba a llegir els pensaments de la gent, no ens espantem. Però sí que sol encertar la seva aposta entre si algú és coherent amb si mateix o bé si la manera que té de parlar, d’expressar-se i de moure’s és tan sols un feix de plomes de tots colors que s’ha enganxat al damunt per a mostrar més seguretat, perquè creu que així és més atractiu o atractiva, per no deixar al descobert la seva part més sensible… Qui ho sap! Els motius poden ser tants, que la llista no s’acabaria mai.

Sol pensar en aquest tema quan viatja amb tren cap a la feina o bé quan torna cap a casa. Hi pensa a no ser que es trobi algú conegut i estableixin una conversa. En aquest segon cas, també comença a fer la seva anàlisi, tot i que alguns cops està cansada després de les vuit hores a la llibreria on treballa i decideix aparcar el detector d’egos. Un dels avantatges és que ella decideix quan l’activa, excepte alguns dies en què se li dispara constantment, sobretot quan coneix algú per primer cop. Aleshores el detector es torna boig i s’activa i s’activa fins a fer una valoració del percentatge de veritat que hi ha en aquella persona.

Amb els anys, s’ha quedat amb les amistats que tenen un percentatge alt de veritat. Sobretot perquè això li garanteix que cada vegada que queden, el detector descansa tranquil i no se li activa en senyal d’alerta. Quan hi ha veritat, el giny es relaxa, està còmode i no l’empipa.

Quan la veritat escasseja, el detector la fa estar incòmode, terriblement. Com la setmana passada, quan passejava per Barcelona i es va creuar amb un amic de la infància. No s’havien vist des de quart curs de Secundària. El detector es va activar i activar sense parar, només hauria faltat que sonés una alarma: el noi no parava de parlar, era una verborrea impressionant. Dos petons de rigor, un hola, què tal, quan de temps, i ja va engegar el seu discurs, sense deixar que la Vera expliqués pràcticament res. “Bua, tia, la veritat és que tinc molta sort, treballo de manager assistant boss executive producer manager assistant boss executive producer manager assistant boss executive producer (…) a l’empresa més important del tèxtil a Europa, a la sucursal que té aquí a Catalunya, sí? La coneixes, oi? Tinc una casa, ui, tinc un cotxe, ui, tinc una segona, una tercera i una quarta residència, ui… Et convidaré un dia, pots escollir!”

(…)

La Vera va deixar que el seu amic parlés i parlés, va intentar apagar el detector però no ho aconseguia. Al cap de mitja hora d’estar escoltant sense pronunciar pràcticament ni una sola paraula va trobar l’espai per dir: “Me n’alegro que les coses et vagin bé. Ara me n’he d’anar, faig tard”. Si la vida que li venia el seu amic hagués estat certa, se n’hauria alegrat de tot cor. Però gràcies al detector sabia que tot allò era més palla que gra. Tot i així, li va dir una mentida piadosa per tal d’escapar-se’n i que l’ego del noi seguís intacte i a dalt de tot. La Vera no pretenia canviar ningú.

Es va asseure davant del mar, sola, amb cert mal de cap degut al monòleg del seu ex-amic. Ja no volia persones d’aquest tipus. El detector era realment una putada en algunes ocasions, però començava a apreciar que algú li hagués instal·lat  o que li vingués per genètica. Li estava agraïda.

Va observar l’horitzó i les onades que anaven amunt i avall i es va preguntar si seria l’única persona del món que tenia aquells debats interns quan coneixia algú. Si el detector li hagués permès també la funció de llegir pensaments, hauria sabut que la noia que estava deu metres més enllà, asseguda en una tovallola i llegint, també tenia pensaments similars. La noia se’n va anar al cap d’una estona, cargolant la tovallola sota del braç. Quan el Sol ja era molt baix, la Vera va aixecar-se i, passant per davant d’on havia estat la noia, va veure que s’havia deixat un llibre entre la sorra de la platja. El va obrir pel capítol 1, sense fixar-se en el títol de la portada:

“El ego es justo lo contrario de tu verdadero ser. El ego no eres tú, sino el engaño creado por la sociedad para que te entretengas con esa baratija y no te plantees preguntas sobre lo verdadero. Por eso insisto tanto en que, a menos que te liberes del ego, jamás llegarás a conocerte.

Naciste con tu auténtico ser. Después empezaron a crearte un falso ser: eres cristiano, eres católico, blanco, alemán, perteneces a la raza elegida por Dios, estás destinado a dominar el mundo, etcétera. Crean una falsa idea de quién eres. Te ponen nombre y en torno a ese nombre crean ambiciones, condicionamientos.

Y poco a poco -porque lleva casi una tercera parte de la vida- actúan sobre el ego en el colegio, en la iglesia, en el instituto, en la universidad… Cuando acabas la universidad has olvidado por completo tu ser inocente. Eres un gran ego que ha superado la universidad con matrícula de honor y está preparado para salir al mundo.

Ese ego tiene toda clase de deseos y ambiciones, y quiere estar siempre por encima de todo. Ese ego se aprovecha de ti y no permite ni que vislumbres tu auténtico ser, cuando tu vida está precisamente ahí, en la autenticidad. De ahí que el ego solo produzca tristeza, sufrimiento, lucha, frustración, locura, suicidios, asesinatos… toda clase de crímenes.

Quien va en pos de la verdad tiene que empezar por este punto: descartar cuanto la sociedad le ha dicho que es. Tú no eres eso, porque nadie sino tú puede saber quién eres; ni tus padres, ni tus profesores, ni los sacerdotes. Salvo tú mismo, nadie puede penetrar en la intimidad de tu ser, nadie sabe nada de ti, y todo lo que han dicho sobre ti es falso.

Déjalo a un lado. Desmantela todo ese ego.” (…)

Return to innocence, Cyril Rolando (Aquasixio).

La Vera va llegir una mica més endavant:

“Los niños nacen sin ego. El ego lo enseñan la sociedad, la religión, la cultura. Seguramente habréis observado a los niños pequeños. No dicen “Tengo hambre”. Si el niño se llama Bob, dirá: “Bob tiene hambre. Bob quiere ir al baño”. No tiene sentido del “yo”. Se refiere a sí mismo en tercera persona. Bob es como la gente lo llama, y él se llama a sí mismo Bob. Pero llegará un día… Cuando empiece a hacerse mayor le enseñaréis que eso no está bien.” 

(…)

I encara, unes frases més enllà, hi deia:

“El “yo” quiere crecer, fortalecerse; quiere esto, lo otro. Quiere elevarse cada vez más en el mundo de las jerarquías, siente el imperativo de conquistar más y más territorios.

Si alguien tiene un “yo” mayor que el tuyo, te crea un complejo de inferioridad. Haces todos los esfuerzos posibles por demostrar que “yo soy superior a tí”, “yo soy más santo que tú”, “yo soy más grande que tú”. Dedicas tu vida entera a algo absurdo, que ni siquiera existe. Inicias un sendero de sueños, y seguirás avanzando por él, haciendo crecer tu “yo” cada día más, lo que te creará la mayor parte de tus problemas.”

Va tancar el llibre lentament. Creia que potser l’autor era massa radical en les seves opinions, però en alguns punts hi estava d’acord. No podem viure sense un ego, sense una identitat que ens diferencïi dels altres – va pensar. Però la gràcia està en no inflar amb mentides el nostre ésser. Almenys així era com ella entenia que era el veritable valor de les persones: la humilitat i la sinceritat.

Just quan estava divagant sobre el llibre de la noia, es va apropar algú. Era precisament ella, la propietària del llibre. Se n’havia adonat que l’havia oblidat a la platja.

Van començar a parlar. El detector d’egos s’havia fos entre les onades.

Raichel Cat.

(el llibre que troba la Vera: OSHO, El libro del Ego).