Com t’agradaria envellir?

Hola! Aquest és un escrit molt especial. Al Postgrau de Musicoteràpia de la Universitat de Girona ens han posat com a treball pràctic de l’assignatura Musicoteràpia en persones grans fer una reflexió sobre com ens agradaria envellir. M’agrada el que hi he expressat, així que he decidit compartir-ho amb vosaltres a través del blog i que surtin a la llum els meus pensaments sobre aquest tema que crec que ens afecta a tots: tots tenim o hem tingut avis i tots som humans i, si tot va bé, envellirem.

El lloc on guardo els meus “perquè” (I)

PER QUÈ?

“És que sempre s’ha fet així”.  “Les coses sempre han estat així”.  Mireu, no sé vosaltres, però jo odio aquestes dues frases. Uf! Per començar: qui ho va dir que les coses fossin d’una manera i ja està, que s’havien de quedar així per sempre? Era un déu o algú molt important? Qui pot ser més important que un mateix, que ens impedeixi canviar? Què ens treu la llibertat de decidir (deixant de banda la necessitat econòmica que tots tenim per tal de sobreviure dins d’aquest sistema)?

La veritat és que no ho sé, però ens passa a tots en algun àmbit o altre, bevem de la inseguretat i ens agafem als camins que altres ja han caminat abans perquè són més segurs. Fins i tot en les petites coses de cada dia. O ara em diràs que a tu no et passa? Doncs a mi sí, et sóc sincera.

He pensat en llençar aquí alguns perquè retòrics a l’aire i potser una papallona els copsa i es produeix algun canvi en alguna banda del món.  🙂

Per què ens abracem tan poc amb les persones que estimem?

Uns dies sense internet? (PART I)

-Va, farem un experiment. Viurem sense Internet durant dues setmanes. – va proposar la Mia mentre feia un xarrup al suc de fruites que li acabava de dur el cambrer.

-Això inclourà no fer servir cap ordinador, tablet ni telèfon mòbil? D’acord, provem-ho. Va, què coi, per què no, nois? – va saltar la Cèlia, picant de mans i intentant desxifrar quina era la seva beguda, d’entre la resta de gots que hi havia en aquella taula tan minúscula.