Hi havia una vegada una iguana que va decidir escapar-se de casa. N’estava tipa de passar-se dia rera dia dins d’un terrari! No sabia què hi havia més enllà d’aquella habitació però, com que era curiosa de mena, va lliscar entreobrint la porta i va anar a parar a un jardí.
– Ostres, resulta que el món és més gran del que em pensava!
Així doncs, un cop va haver explorat el jardí, va escapolir-se també d’allà, arribant al principi d’un bonic bosc. En aquell paratge hi va descobrir la bellesa de la natura: el plaer d’embrutar-se les potes amb la terra enfangada, la sensació de banyar-se en un petit rierol… i també va mirar el cel per primer cop. Tot eren primeres vegades per a ella i també ho era la convivència amb altres éssers del bosc. És per això que quan va veure arribar aquell nen, es va pensar que era un animaló que vivia entre els arbres.
-Hola drac! Perquè… tu ets un drac, oi? – va dir el nen tot entusiasmat.
La iguana no sabia què dir… Ningú li havia explicat mai qui era ella! Així que va contestar:
-Sí, suposo. I tu quin animal ets?
-Jo? Jo sóc un cavaller i sóc l’amo d’aquest bosc – va explicar el nen.
La iguana, que no sabia què eren les mentides, s’ho va creure.
-D’acord, aleshores, si jo sóc un drac, què se suposa que faig?
-No n’estic segur, però hauries de treure foc per la boca i hauries de tenir moltes ganes de menjar-se’m.
Pobreta! Si sempre s’havia alimentat d’insectes! Li va dir al nen ros que potser ella no era un drac, però el “cavaller” estava bastant convençut que sí que ho era.
La iguana va decidir que s’endinsaria en aquell bosc i esbrinaria qui era realment. Es va acomiadar del nen. Però aquest va dir:
-D’acord, Drac! Et deixo marxar, però amb una condició: que quan sapigues qui ets, m’ho diguis. Si realment ets un drac, t’hauré de matar, perquè de tota la vida els cavallers han salvat les princeses dels dracs ferotges.
La iguana, que no entenia res ni coneixia cap princesa, va començar a sentir por: “I si m’hagués quedat al terrari? Això és desconegut per a mi i no m’agradaria posar la meva vida en perill… Aquest cavaller em vol matar!”
L’animaló, tot espantat, va continuar descobrint el bosc però aquest cop intimidada pels comentaris del noiet i rumiant si allò era el correcte o havia de deixar-se d’aventures i tornar al terrari.
De sobte i d’entre uns matolls, va aparèixer l’animal més bonic que ella havia vist mai.
-Hola! Sóc la Clara i tinc vuit anys. Vols jugar amb mi? – va dir una nena morena i d’ulls marrons.
La iguana estava estupefacta: primer s’havia trobat un animal que li havia dit que ell era l’amo del bosc, deixant clar qui manava. I a sobre l’havia amenaçat amb matar-la, dient-li que els cavallers i els dracs eren enemics. I ara un animal similar era bo amb ella i ni tan sols li preguntava quina mena d’ésser era?
-No vols saber qui sóc?
-Per què? Jo només vull passar una estona amb tu, estem al bosc i conec molts jocs!
-No ho sé… Sóc nova aquí i no tinc clar en qui puc confiar. Fa una estona m’he trobat un animal que m’ha dit que és un cavaller i que el bosc és seu. Vol que esbrini si sóc un drac i, si ho sóc… Em matarà! Però jo no li he fet res! Estic molt espantada!
La Clara es va posar a riure:
-Res del que t’ha dit és veritat. Ell no és cap cavaller, és en Jordi, un nen molt pesat que no para d’empaitar-me dient que és un cavaller i que em salvarà d’un drac. T’ha vist a tu i ha trobat l’excusa perfecta per dir-te que ets un drac.
La iguana va mirar-se la nena amb curiositat.
-Aleshores… què sóc? Mai ningú m’ho ha explicat i com que el teu amic m’ho ha dit força convençut, m’ho he cregut.
-Doncs… No sé quin animal ets, no t’he estudiat a l’escola, però tinc “això”…
En aquell moment la Clara va treure un petit mirall i el va posar just al davant de la iguana.
-Mira, aquesta ets tu.
Totes dues van romandre una bona estona en silenci.
Fins que una llàgrima va lliscar d’un dels ulls de la iguana.
-Ets molt bonica! Per què fas cas d’aquell nen? Si no et coneix de res com pot saber qui ets? Et diré un secret: “No et pots refiar d’algú que de seguida et diu que és superior a tu, ni d’algú que t’amenaça. Ni molt menys d’algú que et diu qui ets i et posa límits!” Això m’ho explica la meva iaia cada matí i ho tinc apuntat en aquesta llibreta perquè no se m’oblidi. – va dir la Clara.
I acte seguit va agafar la iguana a coll i li va fer un petó al cap. Aquell animal, que no sabia què era l’afecte ni què significava un petó però que ho començava a intuir, li va dir:
-D’acord, jugaré amb tu. Mai ningú m’ha ajudat, vull tornar-te el favor. Però primer… M’agradaria saber què és aquell animal vermell que es veu des d’aquí!
-Aquella taca que apareix al final del camí? No és cap animal. Són les roses del meu jardí. I ara: juguem a cuit i a amagar?
Raichel Cat.
Raichel Cat 