El que escric és com llençar al mar una ampolla de vidre amb un missatge: no saps si tothom qui ho ha de rebre, ho rebrà… i escrius el missatge més per a tu, que per als destinataris.
Ahir vaig arribar a una conclusió gràcies a la qual m’he reconciliat amb el meu passat i estic molt contenta de poder-la compartir: vull donar les gràcies a totes les persones, a tots els projectes i a totes les coses que algun dia es van allunyar de mi, perquè em van donar una lliçó de llibertat. Sí, ara ho veig.
Per posar un exemple de molts que m’han passat a la vida, els que em coneixeu sabeu que vaig estar trista durant força mesos per un projecte que no va anar bé. Però… si jo sóc la primera de voler ser lliure, d’anar allà on vull i amb qui vull, és incoherent haver estat trista o empipada, per molt que les coses no es fessin del tot bé!
Així que gràcies a tothom qui, en algun moment o altre s’ha allunyat de mi. De veritat, de tot cor. M’heu fet créixer i aprendre, m’heu fet més forta. Ara entenc la lliçó: el que per a tu és important, per a algú altre pot no ser-ho tant i s’ha d’anar cap a altres camins, els que et fan lliure i feliç.
Tan de bo que totes les persones i projectes dels quals m’he allunyat, m’allunyo i m’allunyaré també arribin a aquesta veritat: que la vida és llibertat, que ningú pertany a ningú, que tot és relatiu i que la lliçó de llibertat és la millor que et poden donar.
GRÀCIES. 🙂
Raichel Cat 